Per què calia recollir les històries de l’1 d’octubre?

Dies després de l’1 d’octubre moltes converses entre amics, familiars i coneguts giraven entorn una pregunta: “Què vas fer l’1 d’octubre?”. Les històries, les anècdotes, els sentiments, les pors, les conseqüències omplien hores compartides però quedaven a l’aire. I corren el perill de quedar difuminades pels esdeveniments, per l’actualitat, per la memòria a vegades traïdora.

Aquest conjunt de circumstàncies va portar a Storydata a cercar una manera de contribuir a què els fets viscuts l’1 d’octubre pervisquin, siguin memòria històrica, es digitalitzin i siguin a l’abast de tothom. L’elaboració de l’enquesta fou relativament senzilla, pensada per ser omplerta per a qualsevol persona amb ganes de transmetre coneixement, i amb l’objectiu de ser visualitzada de forma sintètica i respectuosa amb les opinions versades.

La por a respondre

Els problemes van sorgir, mentre els esdeveniments continuaven succeint-se sense temps per digerir-los, en la por. La por a respondre, a explicar, a transmetre històries viscudes en primera persona. Després de diverses consultes amb advocats experts en open data es va optar per una enquesta anonimitzada i recordant de forma clara la naturalesa periodística de la recollida de les històries. S’utilitza l’eina de Google Forms i, com a suport, la plataforma Atavist.

Un cop duts a terme els canvis oportuns, Storydata engega la maquinària de la viralització a través, principalment, de Whatsapp i Twitter. Amb aquesta darrera eina s’interpel·la a persones destacades i rellevants per augmentar la visibilitat de la resposta. Les repiulades d’entitats com Crida per la Democràcia, els comitès de defensa del referèndum o Òmnium van fer incrementar exponencialment el nombre de participants a l’enquesta. Es deriven cap a entitats i/o persones rellevants del procés ja que en la seva audiència hi ha major nombre de persones que, pressumiblement, van participar al referèndum.

Anàlisi de les primeres 100 enquestes

El fet que l’enquesta sigui anònima impedeix conèixer les dades més demogràfiques de les persones que hi han participat però les protegeix de possibles represàlies i problemes amb la justícia.

El 100% d’elles han verificat que el seu testimoni és verídic. Una quarantena del centenar d’enquestes respostes són de Barcelona capital. La resta, estan disseminats per Barcelona província, Girona, Lleida i Tarragona. Més del 85% de les històries sense violència, amb angoixes sí, però sense cap acció contundent de la Polícia nacional o la Guàrdia civil. Aquest fet és important perquè són relats que no estan tan explorats, més enllà d’unes poques històries narrades per periodistes de mitjans escrits i digitals que van viure la prèvia i la jornada de votació.

També parla de detalls de l’organització dels votants abans, durant i després de la jornada de votacions. Prop d’un terç de les persones que han respost es troben el punt de votació sense obrir. Un fet poc explicat i del que donen detalls. I és que cada punt, cada escola o equipament, va muntar un micro-món durant unes hores, poc més de dos dies, per permetre l’1 d’octubre. Explicacions curtes, sense adornaments, sense artificis. Consignes o la manca d’elles exposen un fet mai ocorregut a Catalunya en un temps coincident i en un espectre tan ampli a nivell territorial.

Entrant al detall organitzatiu, un 20% dels participants afirmen que no hi havia mesures pensades per actuar per protegir la maquinària del referèndum. En canvi, la resta asseguren que sí hi havia un o diversos plans per actuar i prop de la meitat d’ells es van aplicar.

Com van arribar les urnes?

Discreció, emoció, tensió, protecció, rapidesa. Protegides amb el cos, sota un abric, entre un cordó de desenes de persones, dins de bosses negres, en caixes de cartró, amagades d’ulls indiscrets…. Com van arribar les urnes?

Sense dubte, un dels moments més recordats per les persones enquestades és, en cas d’haver-ho presenciat, l’arribada del material de la votació. Aproximadament la meitat de les persones aporten detalls que destil·len emoció, tensió, coordinació i elogis col·lectius a l’organització del referèndum. Cal tenir en compte que en les hores prèvies i durant l’1 d’octubre no hi havia cap tipus d’informació, ans al contrari, sobre com s’havia organitzat la compra, la recollida, l’emmagatzament de les urnes. Per tant, cada història amaga detalls del procés viscut per cada urna. Una lectura a les històries permet descobrir, per exemple, que alguns dels organitzadors de les “tancades” ja sabien que rebrien instruccions al llarg del cap de setmana.

D’altres, en canvi, i a través del seu testimoni, es pot conèixer el desenllaç d’una maquinària que va començar mesos enrere. Un dels més concrets, ho relata d’aquesta manera: “Va ser el moment més màgic de la jornada. Estava prop de la porta, que estava tancada. La multitud va demanar que es creés un passadís. I el vam fer, i de cop van aparèixer 2 o 3 persones portant unes bosses grans d’escombraries on hi havia les urnes i paperetes. Van demanar que no féssim fotografies ni vídeos. I es va respectar. Van entrar a dins i van tornar a tancar la porta. La gent va cridar amb eufòria i emoció aquell moment tant màgic. Com si els reis d’orient acabessin de passar per allà.”

Fent un repàs a les històries també hi ha descrites moltes maneres de “connectar” entre el punt electoral i les persones que hi havien estat durant el cap de setmana i la matinada de l’1 d’octubre. Amb contactes previs entre els improvisats organitzadors via mòbil o, simplement, amb una senzilla trucada, un passadís entre la cua de votants i, sobretot, molta discreció. Aquest darrer fet està relatat per bona part de les persones que van ser testimonis de l’arribada.

En alguns casos concrets, les persones que portaven el “material” utilitzaven paraules en clau per no referir-se específicament a les urnes i les paperets. També demanaven la mateixa discreció a l’hora d’informar sobre l’arribada de les urnes, sobre l’ús dels telèfons mòbils o el fet de no fotografies les persones “portadores” durant el moment de l’entrega. Durant la jornada, aquest fet, es va repartir també amb la gent que, voluntàriament, es va mostrar disposada a formar part de les meses electorals.

Les frases de l’1-O: “Una muntanya russa d’emocions”

Recomanem un passeig pel mapa de les històries frase a frase, sentiment a sentiment, impacte rere impacte. El recorregut sintètic permet, a través dels micro testimonis, tornar-se a endinsar en l’1 d’octubre a nivell sentimental. Un amalgama de sentiments exposats en textos curts, condensats, atapeïts d’emoció i, en molts casos, també d’indignació. Què hi podem trobar després d’una lectura, una a una? Sobretot, la descripció d’una jornada a flor e pell que, per a moltes de les persones que han respost, representa un abans i un després en molts aspectes.

Per a alguns, la violència policial deixa un rastre difícil d’esborrar:

“Emocionant per protegir en grup allò que creiem legítim i negre després de la brutalitat de la càrrega policial”

“Angoixant i por per les càrregues”

Per a molts, significa l’inici d’una nova etapa

“Un dia molt intens en que semblava que un poble sencer s’havia despertat i s’estava reconeixent”

“Una nova porta i etapa per Catalunya”

“La unió de la gent fa la força”

També hi ha moltes descripcions que denoten la incredulitat davant dels fets viscuts

“Semblava una peli… Amb l’helicòpter amb la llum i fent coses amb por i foscor a les cinc de la matinada”

“Encara no em puc creure els fets. Vam patir i vam plorar mentre veiem com destruïen la nostra democràcia i els nostres drets”

O dels efectes que la situació viscuda ha tingut sobre la seva persona, el seu ideari o la seva salut

“Trist, emocionant, ni oblit ni perdó”

“Hauria d’estar contenta però no puc”

 

“Una vivència que mai oblidaré!!”

Relat de les imatges: els votants, les urnes, la violència

Han passat setmanes des de les 48 hores més intenses per a milers de persones que van optar per defensar escoles, fer hores de cua, resistir davant la pluja, acompanyant a familiars, ajudant a la comunitat. En les 100 primeres històries hi destaquen imatges que han quedat gravades a la retina de moltes persones, les visquessin en directe o no.

Moltes imatges expressen la violència viscuda, vista o sentida. La por, l’angoixa col·lectiva i continuada. Però el centenar d’històries també ens traslladen a imatges positives, de superació, d’alegria democràtica, de ganes de votar, de persones grans, petites, amb problemes de mobilitat, aguantant hores a les cues, construint complicitats amb els veïns de fila, els recomptes de vots.

Fent-ne una classificació, tan sols una vintena expressen imatges negatives (viscudes o no en primer persona però totes referides a la violència policial). La resta, més de 80, traslladen cap a instantànies positives i emotives, individuals (la gent gran anant a votar, el fet personal de votar, de formar part del moment, de viure de prop l’experiència dels demés) o col·lectives (l’organització de la jornada, les cues, la protecció dels centres, el recompte de vots).

Per tant, una de les conclusions extretes després de l’anàlisi qualitatiu remarquen que, tot i les dificultats, en la memòria de la gent hi roman un sentiment positiu referit a situacions viscudes en primera persona i a nivell grupal.